Una tragèdia familiar

El periodista Dani Chicano (@rvproscenium), per encàrrec de Temporada Alta, va rebre a la companyia de Claudio Tolcachir quan aquesta va arribar a principi de setmana al Teatre Municipal de Girona, on hi estrenarà L’omissió de la família Coleman. Ens parla del procés de creació i recuperem els materials elaborats sobre aquesta peça:

Claudio Tolcachir va acceptar el repte que li va plantejar Temporada Alta de fer la versió en català de la seva primera obra, La omisión de la familia Coleman, que havia estat un èxit a l’Argentina i que l’any 2007 havia portat a la Sala La Planeta, també en el marc de Temporada Alta, dins el cicle de teatre porteño en què va coincidir amb Veronese, Daulte i Bartís.

L’Omissió de la família Coleman, que s’estrena avui i demà al Teatre Municipal de Girona (20h) i farà temporada al Teatre Romea del 26 d’octubre al 9 de desembre, és una peça coral per a vuit intèrprets, en què tots tenen un grau de protagonisme elevadíssim, malgrat que els rols que possiblement perdurin en la memòria de l’espectador són els de Memè, Salva i Gabi. EN aquest fil de twitter varem explicar quins personatges habiten la peculiar casa dels Coleman.

Claudio Tolcachir dirigeix un repartiment format per intèrprets de primer nivell: Cesca Piñon (Montserrat Coleman), Roser Batalla (Memé), Sergi Torrecilla (Salva), Bruna Cusí (Gabi), Ireneu Tranis (Dani), Vanessa Segura (Verònica), Biel Duran (Ferran) i Josep Julien (metge). Biel Duran ha substituït a darrera hora a Marc Rodríguez. L’autor i director argentí, que és fundador de la sala Timbre 4 al barri de Boedo, a Buenos Aires, a més dels Coleman, també ha portat a Temporada Alta El viento en un violín o Tercer cuerpo o Dínamo. Tolcachir, en arribar a Girona, es va mostrar feliç amb el repartiment i en com havia anat el procés de creació. Tant el director com els intèrprets tenien molt clar com havien de treballar per tal que la història funcionés: “El Claudio insisteix molt en que hem de treballar en xarxa”, deia Bruna Cusí, i el director ho corrobora: “És cert, perquè si no ens escoltem contínuament els uns als altres, si no estem molt concentrats, connectats, i alimentant-nos de l’energia de l’altre, és impossible que funcioni”. Al Teatre Municipal s’hi van instal·lar còmodament, com mostrem en aquest post de facebook.

Un dels punts d’interès de la peça serà comprovar com funciona aquesta manera “argentí” de funcionar amb intèrprets catalans. Si hi ha alguna característica remarcable del teatre argentí, des de Kartún, a Tolcachir, passant per Bartís o Veronese, és el ritme, la rapidesa amb que es fan la rèplica i la contrarrèplica, un ritme que a vegades s’erigeix fins i tot en motor dramàtic i que és imprescindible per atorgar veracitat als personatges i aconseguir determinats efectes dramàtics, com ara la comicitat o un punt de surrealisme.

Si us pensàveu que la vostra família era estranya, aquí teniu l’antídot, amb els Coleman descobrireu que és mig normal i tot.