LA LLAVOR DEL FOC o del per què explicar històries remotes

La primera versió de La llavor del foc va veure la llum el 2010 a l’Auditori del MACBA, en el marc del Món Llibre, festa de la literatura per a nens i nenes que organitza anualment l’Institut de Cultura de Barcelona. El projecte inicial, fruit de la col·laboració entre la dramaturga i directora teatral Carlota Subirós i l’actor Babou Cham, va anar creixent i ampliant-se amb la col·laboració de Laia Torrent i Roger Aixut de la formació musical Cabo San Roque. Durant el 2011 es van fer diferents funcions per a escoles de primària. Els compromisos professionals del moment van aturar el desenvolupament del projecte que es reprèn ara amb la intenció d’aprofundir-lo i difondre’l principalment entre el públic escolar amb materials didàctics ad hoc.

lallavordelfoc_5_bxSota el títol de La llavor del foc, Carlota Subirós i Babou Cham han aplegat 8 o 9 històries o “idees” sobre l’origen de la vida. Són diferents maneres d’encarar un mateix tema des d’una perspectiva que vol situar-se al marge de tot raonament científic, sobre l’origen de l’univers i el de les espècies que poblen el nostre planeta. Conscients que el gruix dels coneixements humans estan configurats d’una forma acientífica, han buscat entre les històries mítiques de diferents continents aquelles que els han semblat més adients i les han enllaçat per presentar-les en un sol espectacle. Un espectacle unipersonal on l’actor Babou Cham és el Viatger que asumeix el paper d’un griot de l’Àfrica occidental.

El griot que podríem associar fàcilment amb el narrador de rondalles o conta-contes, és una figura rellevant en les cultures orals d’aquesta part del continent africà: genèricament, els griots són allí els dipositaris de tots els coneixements necessaris per viure en societat. En tant que dipositaris, tenen el deure de transmetre els seus coneixements i de vetllar per l’acompliment de les normes que regeixen la vida de la seva comunitat. Està clar que, dins l’ampli territori esmentat¹, el lloc que ocupen en l’escala social i la consideració d’aquests griots és diferent, però malgrat tot es poden diferenciar entre aquells que “narren” històries i els que ho fan acompanyant-les amb música². Més enllà de les seves funcions tradicionals -missatgers/heralds, mediadors, casamenters, pregoners-, els griots han esdevingut els garants de la transmissió de mites i llegendes dins la seva comunitat: distreuen i instrueixen al públic amb els seus espectacles³. És aquesta funció la més propera a la gènesi de La llavor del foc, el que, en paraules de Victor Turner, representaria la translació del drama social al drama estètic. Un camí que ens ofereix la possibilitat de conèixer una part de la rica “literatura oral” universal alhora que la posa en valor.

lallavordelfoc_4_bxEn aquest espectacle, el narrador durà a terme una mena de ritual -potser deslliurat de la seva primera funció d’eficàcia- per explicar l’origen de totes les coses a la seva audiència. Aquesta audiència, per bé que l’espectacle es dirigeix a tota mena de públic, troba el seu públic ideal en els més joves: nois i noies que cursen l’ensenyament primari de 8 a 12 anys. Una audiència ideal pel que fa a la seva capacitat d’encuriosir-se i meravellar-se amb els relats i també per conèixer i reconèixer diferents perspectives del món. En un món cada cop més global, on les comunicacions, interaccions i transfusions són cada cop més ràpides i senzilles, sembla obvi oferir als infants mirades calidoscòpiques, versions diverses de diferents relats mítics. Al cap i a la fi es tracta de tornar al present allò que tal vegada esdevingué, oferint-nos una història més o menys sincrètica dels orígens de la humanitat; és el que fa l’actor, el griot, el rondallaire o, en versió més actual, el conta-contes. Potser una de les formes primeres i més senzilles de teatre com ens recorda Peter Brook a L’espai buit. El conta-contes fa seu el relat a mesura que el va explicant, juga amb pocs elements: la seva veu principalment, a vegades la música que interpreta ell mateix o algú altre i algun complement d’attrezzo de qual en sap extreure totes les seves possibilitats: un barret, un bastó, un mocador de fer farcells… L’espai buit s’omplirà de paraules sobre l’origen de l’univers, de la vida i de tot el que coneixem. 

En aquesta ocasió, “la maleta” del Viatger és l’objecte escollit per desentrellar els nusos i connexions entre les històries. És el lloc on el personatge ha anat dipositant els relats recollits en el seu deambular. El dipòsit màgic d’on surten els contes.

Malgrat que l’experiència migratòria és tan antiga com la humanitat, el món contemporani ens ofereix la possibilitat de “escurçar les distàncies” reduint el temps de trànsit i les noves tecnologies de la informació i  la comunicació ens mantenen interconnectats. No obstant això, les fronteres del primer món s’han tronat inexpugnables per a molta gent. S’ha obert una profunda esquerda entre el sud i el nord que fa de cada experiència migratòria una autèntica epopeia en ella mateixa. És per això que La llavor del foc esdevé doblement interessant en aquest sentit: Babou Cham -d’origen gambià- posa en joc la pròpia experiència migratòria, des de la dramatúrgia fins a la interpretació, per tendir ponts amb relats d’un allà per a una audiència d’aquí i d’ara.

lallavordelfoc_6_bxÉs de tots conegut el poder del conte com a recurs didàctic, per la seva capacitat de transmetre tota mena de memòries, símbols, valors i coneixements. Hi ha contes de tota mena per a totes les etapes del desenvolupament dels infants, per a totes les circumstàncies personals i familiars… Les històries escollides per a La llavor del foc, depassen, però, la categoria de conte per gaudir de l’estatus de mites: mites fundacionals o mites dels orígens diversos que van de l’Àfrica a la Xina passant per l’Índia i clouen amb el mite de Prometeu. Si una de les funcions del mite és consagrar l’ambigüitat i la contradicció, això inclou per definició la polisèmia. El mite no té perquè transmetre un missatge únic, clar i coherent. La mitologia és una alternativa d’explicació que recorre a la metàfora com a eina creativa, esdevenint així una font referencial incommensurable. Llavors, els relats s’adapten i es transformen d’acord a qui els conta i el context en el qual són transmesos. El seu caràcter oral fa que pugui haver versions diferents d’un mateix mite. Parafrasejat Jan Kott a Manger les dieux: totes dels versions del mite pertanyen al mite. El mite no solament és una explicació del món que ens envolta, sinó també una interpretació d’aquest món i un sistema que pretén ordenar l’univers, tant físic com humà per tal que sigui comprensible.

I és precisament, per la seva gènesis en la cultura oral, que troba en el teatre i en el format escollit per a La llavor del foc, la seva forma més adient. A primer cop d’ull, podria semblar que la tradició oral s’allunya del nostre món tecnològic, on els mitjans de reproducció i transmissió de la informació l’han posat a l’abast de tothom. L’interessant treball de Sergi Barbens Calvó, La tradició oral africana lluny del seu context d’origen. Estudi sobre la vigència i funcions de les històries orals senegaleses a l’àrea de Barcelona⁴ , ens mostra com poden ser de properes cultura oral i cultura electrònica5 (o digital, dit d’una forma més propera). Una i l’altre són orals (i auditives) -tot i que la segona també és visual-, comparteixen: la immediatesa, el fet que permeten la participació directa, la ambigüitat, i la negociació per a la seva institucionalització. La tradició oral, com la hipertextualitat d’Internet, no coneix fronteres i lliga, al voltant del cercle (o nòdul) on s’ubica el narrador, qualsevol relat. De fet, és el ritual de preparació per escoltar, de seure al voltant o en semicercle, el que investeix l’actor del poder i l’autoritat per fer present allò que succeí in illo tempore. I és l’experiència compartida, aquí i ara, del fet únic i irrepetible que és el teatre el que, avui i sempre, genera la comunió entre els qui s’atansen al cercle màgic. Hi ha una manera millor d’obrir horitzons i alhora teixir lligams?

Iolanda G. Madariaga


Aquests grups socials es troben (…) a Malí, Mauritania, Senegal, Gambia, Guinea, Guinea-Bissau, Burkina Faso, Níger, el norte de Costa de Marfil, el este de Ghana, parte del Sáhara algerià i a algunes localitats del nort de Camerún, de Liberia i de Serra Lleona. DIENG,Bassirou; Société wolof et discours du pouvoir, Dakar, Presses Universitaires de Dakar, 2008.
Camara distingue dos clases principales de griots: los jèlí y los finá. No es extraño encontrarlos cantando, narrando historias o tocando algunos instrumentos musicales de percusión, de cuerda o de viento. Este autor (1992: 106-113) insiste en que los finá no tocan instrumentos mientras que para los jèlí su empleo es determinante pues les posiciona en un lugar de la jerarquía social.” A: MONTES NOGALES, V.E.; Los griots: de bardos protectores a narradores desprotegidos, Anales de Filología Francesa, n.º 20, 2012, p. 189
“Gracias a su labor formativa, muchos son los relatos que han sido recopilados por investigadores y que han permitido conocer la vasta literatura oral africana y la historia de su continente. Esta es una de las actividades que más reconocimiento ha despertado pues ha hecho que los griots sean considerados como los protectores de la cultura tradicional (…) Durante estas sesiones narrativas, los griots deben demostrar su vehemencia y oratoria puesto que, a menudo, las historias que recitan son conocidas por el auditorio (…) Entre sus relatos encontramos cuentos, leyendas, crónicas, adivinanzas, canciones, proverbios pero destacan también los mitos y las epopeyas. Ibídem. MONTES NOGALES, V.E.; Los griots: de bardos… p. 199
BARBENS CALVÓ, Sergi; La tradició oral africana lluny del seu context d’origen. Estudi sobre la vigència i funcions de les històries orals senegaleses a l’àrea de Barcelona. 2011. http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/handle/10609/7241 (consulta de 28/08/2016)
Marshall McLuhan és un dels pioners a teoritzar la cultura oral a La Galàxia Gutenberg (1962) i ho fa en relació a mostrar que cada tecnologia de comunicació (paraula, escriptura i electrònica) ha reestructurat les possibilitats de les relacions i les activitats humanes”. Ibídem. BARBENS CALVÓ, Sergi; La tradició oral Africana… p. 3